Salvar el món (primera part)

— Hola!

— Ah! M’has espantat! Qui ets tu? I com has aparegut?

— Ho sento, però per salvar el món t’haig de matar.

— Com diu?

— Sí, que el món demà acabarà, a no ser que tu moris avui. He estat gairebé dos anys investigant què causava la fi del món, i finalment he descobert que la cadena de conseqüències comença per tu. Per tant, si et mato, s’ha acabat el problema.

— Però, si jo em moro com sabré que el món s’ha salvat?

— No ho sabràs.

— Però jo vull viure!

— Sí, però no pot ser.

— Aleshores, tu em mataràs?

— Si no ho faig jo, demà moriràs d’una forma molt violenta. Un braç el tindràs a una banda, el cap per l’altra, i així amb totes les teves parts del cos. Bé, no només tu, sinó que tot el món explotarà.

— M’has convençut, mata’m.

— No, ara ja no vull. Ja moriràs demà…

— Però si moro, demà morirem tots… oi?

— Correcte, però com que m’has dit que vols viure, aprofita el poc temps que et queda, va.

— Sí, d’acord, gràcies, ara mateix faré allò que tant desitjo.

— Bé, ja he espantat aquest humà. Ara toca el següent de la llista. Espero que entengui que aquesta broma la faig a tothom i que demà no s’acabarà pas el món. És la gràcia de venir del futur, i a més ajudo que s’espavilin a fer allò que no farien mai.