Anime, còmics, periodisme
Aquest matí, tornant cap a casa he vist una botiga de segona mà que mai havia vist, i mira que he passat gairebé sempre per davant!
Com pot ser que just avui, m’hi fixés? Doncs molt senzill. A fora he vist un cartell que deia: «El dia 11 de gener tancarem la botiga per jubilació».
I avui, som… diumenge 7.
—Haig d’entrar-hi ja!— M’he dit.
Així que sense pensar-m’ho dues vegades, hi he entrat.
De cop m’he entristit. A aquella botiga li faltaven pocs dies perquè tanqués.
En aquell moment s’havia tornat en la meva botiga predilecta i no, no podia ser que tanqués!
El que no sabia pas és que allà succeirien coses genials!
No us passa de vegades que esteu fent una col·lecció de manga i us en falta un exemplar del mig?
Doncs a mi em faltava el número 9 de 15. Però justament allà hi era!
Tenien el número del manga que em faltava per acabar la col·lecció!
Els altres no hi eren, només el que justament em faltava a mi! No ho trobeu increïble? Perquè jo sí!
—Així, que vols aquest còmic?— m’ha dit aquest matí el venedor, en veure que m’apropava a la caixa.
Tot i que ell no sabia que al còmic japonès li diuen manga, el venedor era molt simpàtic, així que no li he dit: —és un manga!
No li he dit, ja que no m’agrada discutir amb ningú, i menys amb una persona amable.
El manga que he comprat tracta de com es viu fent periodisme al Japó.
Ha sigut una sort trobar-lo, ja que normalment és molt difícil i car de trobar.
—Així que vols aquest còmic?
—Sí, me l’emporto.—li he dit.
En tinc més, de còmics—ha afegit.
I aleshores li he explicat això que us acabo de dir, de què era el número que a mi em faltava, i que per això no en volia més, que amb aquell ja era feliç.
També li he suplicat que no tanqués la botiga, ja que era tot un descobriment per a mi, i que em tenia meravellat.
Ell m’ha explicat que es jubilava i jo li he dit que ja ho sabia perquè ho havia llegit a fora i que si no hagués estat pel cartell, no hauria trobat la botiga.
Després d’acomiadar-me, quan estava a punt de marxar, m’he fixat en els VHS que estaven a prop de la porta.
I m’ha dit:
—No voldries pas algun VHS? Te’ls venc per 1 €. Tria i remena, tinc tot el temps del món.
I allà he estat molta estona mirant el prestatge ple de cintes de VHS.
He agafat 20 cintes de VHS:
- 10 de terror
- 2 de ciència-ficció,
- 3 d’anime,
- i 5 d’animació stop-motion.
En veure’m tan carregat, m’ha dit:
—Noi, em sembla que no les podràs portar a casa si no tens una bossa!
—No tindràs pas una, de bossa?—li he preguntat.
—Tinc una cosa millor. —m’ha dit.
—El què?— li he preguntat.
Al final, hem arribat a un acord: m’ho he quedat tot!
I us preguntareu: com t’ho faràs per endur-t’ho tot cap a casa?
I la resposta és ben senzilla:
No m’ho emportaré, ja que ara soc el propietari d’una botiga de productes de segona mà.
La cosa ha anat així:
—Tinc una cosa millor. —m’ha dit.
—El què?— li he preguntat.
I ell m’ha dit:
—Noi, que et sembla si et venc la botiga?
I en aquell moment els ulls m’han començat a brillar.
I li he dit que sí. Que sí que la volia. I és per això que ara soc el propietari d’una botiga que estava a punt de tancar.