Nen prodigi

—Com et dius?

—Jan.

—Quina és la teva afició?

—M’agrada la música.

—Has tocat algun instrument?

—Molts.

—Quins?

—Deixa’m pensar. He tocat la flauta, la trompeta, el piano, també la guitarra i…

—El tambor? 

—Sí, aquest també, i el toco en una banda.

—Carai! En una banda! Algun més?

—Sí, però ara no recordo el nom.

—D’on et ve aquesta afició?

—El meu pare, que té una botiga d’instruments de música.

—Quants anys dius que tens?

—Cinc, cinc anys.

—Com es diu vostè?

—Ramon.

—Què em pot dir d’aquest nen?

—Res, que és el meu fill.

—Com es sent en tenir un nen prodigi?

—No és pas un prodigi. No s’està mai quiet! Veus tots aquests instruments que tinc aquí, a la meva botiga?

—Sí.

—Doncs ell els ha tocat tots!

—Així sí que tinc raó, que és un nen prodigi. Els toca bé?

—Oi tant! Ja li vaig dir que anés amb compte: «Jan, els instruments són molt delicats. Quan els vagis a tocar, fes-ho amb cura.» i em va fer cas. 

—Estàs orgullós que el teu fill toqui en una banda?

—Què vols dir, en una banda?

—Ah, que no ho sabia?

—Primera notícia!

—Però si m’ho ha dit ell… m’ha dit que agafa el tambor i…

—Ah! La banda… ara t’entenc. Veus aquell racó d’allà?

—Sí.

—Doncs aquell és el racó de pensar. Quan el castigo, agafa el tambor, i a la zona de reflexió comença a acariciar-lo.

—Aleshores no li dona cops per revoltar-se i cridar l’atenció?

—Ets boig? Jo mai pegaria el meu fill!

—No, home, no! Em refereixo si el seu fill dona cops al tambor… 

—Ah! No, no, què va! Només l’acaricia…

—Ah i això només ho fa quan està al racó de pensar?

—Acariciar els instruments?

—Sí!

—Ah no, això ho fa sempre. Ja t’havia dit que els tocava! Però em referia en aquest sentit.

—Entenc.

—Veus com no és un nen prodigi? Ja t’ho deia!

—I aleshores, els altres membres de la banda?

—Quina banda? La banda és el racó de pensar! Em sap greu, però aquí no trobaràs cap nen prodigi!

—Doncs em sembla que m’he quedat sense documental…